Aquesta pàgina  inicialmente blanca, sap greu omplir-la de paraules que poguessin sonar buides, sense ressonància poètica, quan és possible intuir que els mots es mouen per tot el nostre cos cercant analogies per expressar el seu sentir. Ah!, l'espai, el vertigen de l'oxigen que se sent pujant al cim més alt per abastar l'excés d'immensitat o simplement des de l'altura d'un petit puig sentir la profunditat del mar entrant per la mirada. Hauria de ser així l'obertura inicial per arribar a la paraula més simple i no a cavil-lacions laberíntiques que ens porten a jutjar els conceptes més que a analitzar el seu aprofitament.

L'analogia de la muntanya amb les paraules de l'esperit és comparable amb la força del record dels manaments que Moisès arrencà d'ella. És comparable amb l'esforç de la recollida de l'eco que es filtra al buit de les cavernes de solitud (obertes sempre per a qui respecti el seu alè) i encara més comparable amb el dolor dels peus del caminant quan no troba el seu sender o el troba ple de clots on el dubte a seguir li fa perdre el camí de la seva veu.

Tot aixó potser ho va sentir el poeta Jacint Verdaguer. Un esperit posat a prova que va saber traduir, amb la seva resignació d'esperança un símbol de recolliment en el seu hàbit de mossèn i amb tota la seva obra poètica, la veu del seu camí, del camí que ens transporta a les portes de Barcelona, al cim del seu Canigó o a la profunditat més misteriosa de la memòria perduda de la mítica Atlàntida. Perque qui no ha sentit quan s'escorrien pel fons del laberint de les paraules els petits buits intangibles del silenci sense omplir, la impotència del seu abast? Qui és capaç de traduir les vibracions de l'univers sense sentir-se transformat, observat?

La paraula en la poesia per en mossèn Cinto Verdaguer va tenir una significació moral. Així es comprèn com no hi ha força adversa que pugui canviar la trajectòria de qui ha escollit ser poeta. Una veu que es parla a si mateixa perquè ho va saber, ho va traduir i proclamar en català.